Nexes

Cremant l’any... tanquem el cicle

2009-12-31T16:42:00.002+01:00

Cremem aquells somnis incomplerts, aquells records que maten, aquelles visites intempestives... L’egoisme ens corromps, a tots... és un d’aquelles facultats que tenim totes les persones, algunes més que d’altres. Cremem aquella part del nostre interior que, sovint, no ens deixa viure sense mirar més enllà, per tant cremem el passat i consumim el present. Deixem d’intentar viatjar a la lluna simplement observem-la... seguim transformant petits en grans moments i gaudim-los de veritat.

No tots els finals són feliços encara que ho semblin... però hi ha moments en que si res no pot anar pitjor, no tenim més remei que seguir escalant el camí... fer-nos, de nou, aquelles promeses utòpiques que ens ajuden a tirar a endavant a somriure. Creure en un mateix i, sobretot, en els qui envolten. Aprendre a viure en una realitat pròpia que, sovint, no ens agrada. Aprendre a descobrir i gaudir d’aquells petits moments que només complauen a un mateix: nous amics, moments de solitud, la calor del sol, el blau del cel, les gotes de pluja, prova-ho t’ho recomano.

Diuen que el foc purifica, per tant, cremem el 2009... i aconseguim el combustible que necessitem pel 2010.

Moments del 2009

2009-12-29T11:41:00.011+01:00

La primera del 2009 i moltes ganes de viure l'ara i aquí

Petits trajectes entre boirines i somnis

Parar el temps (...impossible)

Fer d'una tonteria un petit moment

Despertar els matins al seu costat

Adeu...

Un final feliç amb un gust amarg

Recordant

Petits grans moments per una autopista

Al mar... al mar

Mirant al meu voltant

De vegades...res pot anar millor

Intentant trobar respostes

Desconnectant la realitat

Bany d'aigua i de sol... si vull puc

Mirem la llunya a Sant Carles de la Ràpita

Cridem ben fort

A tots els que heu passat, passeu i passareu pel meu camí... a tots: que tingueu un any 10!

Fruit del temps

2009-09-07T16:56:00.002+02:00

És el que té l’estiu, i sobretot les vacances, que tenim més temps per a tot. Temps per pensar... en aquelles cites que teníem pendents i que acaben sent somnis d’un divendres de setembre. Els qui fem vacances durant aquest mes sabem que sovint el temps no acompanya... és variable. El temps tampoc perdona... o potser si, no crec que sigui tan cruel, però almenys m’agrada pensar que ens acaba posant a tots al nostre lloc... confio en ell. Els temps passa... de vegades massa lent i de vegades massa ràpid... lent per a uns, ràpid per a uns altres. Qui no ha volgut viatjar en el ell? canviar les coses o parar-lo... viure de nou aquella primera nit com si fos l’última o sentir per sempre el tacte d’aquell sentiment.

Vaig somiar que aquells dos entre la multitud érem... però desperta! Tontet, només era un somni. Aixeca el cap i camina, entre la boira... que sempre m’ha agradat i “si cauen quatre gotes”? jejeje doncs millor que millor, és fruit del temps.

Carta a un desconegut

2009-09-05T11:25:00.003+02:00

06-08-09

Estimat desconegut,

Aviat farà un any que et vaig enviar la primera carta. Vaig voler que fos una carta senzilla, perquè crec que les coses senzilles en els moments i els llocs més impensables són les més importants. Sí... diguem idealista, romàntic o cursi, el que vulgues, però saps que en un dia de pluja en qualsevol lloc es poden perdre decisions que, per intranscendents que semblin, acaben marcant els camins.

En aquests moments voldria convidar-te a passejar, fer un dels molts trajectes que quedaran en l’imaginari fet per tu. Però m’he de conformar en fer-lo mentre llegeixo la correspondència: “...recordo un mati, la boira em saludava mentre caminava a la resignació quotidiana. Envoltat d’aquell blanc nuclear tenia la sensació d’estar vivint un somni que, com tots, s’acaba esfumant...”.

M’agradaria algun dia agafar-te i reviure el dia en totes les seves fases. L’alba perquè és quan tot neix, el migdia perquè és quan el sol brilla i quan ens sentim millor, la tarda per observar el paisatge secret i la nit perquè és quan afloren a la pell els sentiments, quan no voldria despertar-me i viure somnis sempre, no veure’ls morir... de la nit al dia.

Ets desconegut perquè no se si t’arribaré a conèixer per carta, tampoc se si tu et deixaràs conèixer mai... no ho se... però existim. Espero no resignar-me sempre... Somio i espero que l’ombra d’aquest petit turó que puges no t’entorpeixi la visió perquè, tenint o sense tenir el plaer, no hi ets... i et trobo a faltar.

Salutacions.

Somnis

2009-08-02T18:48:00.008+02:00

Ahir vaig somiar amb la boira i em va sorprendre, i és que de petit he tingut fascinació per aquest fenomen meteorològic. Somiava que estava en un lloc molt familiar, amb un bon amic de la ciutat i el cel era blau... molt blau, com aquells dies de vendaval i de forta tramuntana. Un cel blau pur.

Xerràvem, quiets... però no recordo escoltar sons, ni cap conversa només recordo silenci. En un instant indeterminat va aparèixer un banc de boira molt espès i molt blanc. Plantat enmig dels núvols vaig dubtar si moure’m o quedar-me quiet... el cos em demanava quedar-me quiet. Em sentia com si estigues perdut... fins que vaig decidir allargar la mà amb la intenció d’agafar-me algun lloc, potser per saber si estava sol o no. En aquell minúscul instant vaig tenir aquella sensació de vertigen, aquelles pessigolles que tenim per tot el cos quan estem davant d’un precipici i ens fa respecte l’alçada. Una sensació difícil d’explicar que va desaparèixer quan vaig notar un braç, era el meu amic no s’havia mogut. La boira va començar a desaparèixer ràpidament. Breument li vaig reconèixer la cara fins que vaig començar a caminar. Caminar sense un rumb fix en un espai buit, caminar pel cel entre petits flocs de núvol que desapareixien i apareixien fugaçment... en silenci.

La boira és el símbol de l’indeterminat, una etapa de transició entre dues èpoques o estats. Enmig la boira les formes antigues donen pas a noves formes encara no definides. Enmig la boira ens amaguem, amaguem els nostres sentiments. Ens plantem enmig d’ella perquè temem el futur. Quan la boira marxa el futur s’aclareix i dona pas al blau, a les nostres aspiracions, als desitjos, a l’esperança i als plaers de la vida. El blau és el més profund i immaterial dels colors, aquell color en el que perdem la mirada. Un color intens però buit... buits acumulats, buits d’aire... un buit fred però pur.

Lust for Life

2009-04-02T20:15:00.003+02:00

Respirar és una acció que les persones realitzem per sobreviure. Les persones de ciutat, per desgràcia, inhalen un aire amb molta menys qualitat en comparació amb altres indrets. Quan els urbanistes decideixen sortir dels caus de la metròpolis i viatjar fins al camp tots noten com l’aire net envaeix els seus pulmons. L’aire de ciutat és irrespirable, ens emboira les entranyes, ens obstrueix tots els sentits i ens impedeix viure amb total plenitud. Tot el dia amb preocupacions estúpides al cap, magnificant aquells problemes que, en el fons, no són tan importants, sent irònics amb la vida i pessimistes amb tot els que ens envolta, sobretot si és dilluns.

Agraeixo les pluges d’aquests últims dies. Potser molts pensen que aquest inusitat agraïment són ganes de tocar els ous i és que sovint les persones solen associar la meteorologia a un estat d’ànim determinat, de fet quasi tothom ho fa i més quan s’acosten les vacances. Però la pluja a la gran ciutat no només fa que les persones estiguin de mala llet perquè han d’anar tot el dia amb el paraigua moll a la mà, la pluja renova la pol·lució de l’aire. La sensació de poder caminar per Barcelona i respirar aire més net em produeix benestar: sentir l’olor de la terra mullada quan passeges pels bosquets de l’Autònoma, sentir la fredor de l’ hivern que no acaba de marxar a les galtes... i totes aquestes coses que fem tots d’amagat emulant a l’ edulcorada Amelie Poulaint.

El cert és que a mi m’agrada: m’agrada per fi poder respirar pur, de nou somriure i anar vivint, pensar en mi i en els altres només en present, no en passat ni en futur. Arribar al fons de tot el nostre abisme és arribar al punt des d’ on començar de nou a escalar-lo. Avui respiro, camino i veig com tot els colors grisos que ha deixat la pluja recuperen el seu color.

Bigues i autòmats

2009-03-31T13:00:00.007+02:00

Construir una casa no es gens fàcil. S’ha d’estar ben segur per començar-la a fer. Primer s’ha d’assegurar que el terreny sigui prou ferm, que les tempestes i l’aigua no puguin malmetre el sol dels fonaments. S’ha de vigilar perquè en temps de crisi les bigues són de fusta i la humitat les pot podrir a poc a poc... fins que arriba el dia que, per sorpresa, et cauen al damunt i fan mal, molt de mal.

Ningú pensa que la seva casa pot caure d’un moment a l’altre. En aquestes últimes setmanes em crida l’atenció les moltes noticies que surten per televisió de pobres famílies que, d’un dia per l’altre, han perdut la seva casa per la crisi o pel temps. Ho han perdut tot: la il·lusió, els records, les motivacions... i ningú se’n vol adonar de res, tothom se’n renta les mans. Clar les persones som així, les famílies viuen en pobles remots i el dolor sovint es banalitza i sembla aliè... però existeix. Els empresaris no solen recordar totes aquestes coses a ells, potser, només els importava el moment, els diners, la satisfacció de sentir-se recompensats... però qui sap? quan no es troben respostes la ment humana esdevé cruel. Ells no recorden ni volen recordar que estaven venent una casa en risc, que estaven comercialitzant amb els sentiments d’aquests pobres desgraciats. Fan la seva feina i tanquen la porta, així de fàcil. En temps de crisi aquesta gent sobreviu com pot, desgraciadament els diners són essencials per viure. Tothom els vol i, evidentment, tothom fa el que ha de fer per tenir-los i ser feliç... quan els tens, la resta ja no importa.

Quan la crisi apreta els costa respirar. Miren atònits, incrèduls, impotents, desesperats allò que un dia fou una casa i que ara són ruïnes, records entre trossos de paret. Es pregunten: com tirar endavant? perquè a ells sin mai han fet res de dolent?... ja no confien en ningú, ni tenen esperances... és mouen per instints com autòmats: es desperten, es dutxen, fan el que han de fer, si tenen gana mengen, pixen, caguen i dormen, un dia rere l’altre.

Només els queda el temps i la vida. Dos elements irònics però importants... cridar fins quedar-se sense veu que volen viure la vida i esperar que el temps posi les coses allà on les ha de posar. Ja se sap... les crisis són periòdiques.

En construcció

2009-03-31T00:38:00.006+02:00

Avui ha decidit fer la seva CASA, però no una qualsevol no... una casa pròpia i en majúscules, diferent a totes les que existeixen: amb uns fonaments forts i un ciment ben armat. Una casa amb vistes al mar amb moltes finestres perquè entri l’aire i un balcó per veure els amics, els coneguts, els familiars... un balcó per parlar, per callar o per veure el món a la seva manera. Una casa amb una sola porta i una habitació per tenir-ho tot a la vista, amb mobles per col·locar i ordenar, del dret o del revés, aquelles coses que tenia, que té i que tindrà. Els colors ja són més personals, depenen de moltes coses: ara negre, ara vermell, ara verd, ara blanc... Són eleccions que sovint no són fàcils, ni agradables de prendre però amb el temps s’aprèn. Les parets es poden pintar moltes vegades i és que equivocar-se és intentar buscar la millor opció per cadascú. Avui ha decidit fer la seva CASA i està disposat a assumir el cost i el temps que suposa fer-ho en temps de crisi.

La meva casa és un lloc per descansar, alliberar-se, evaporar-se, desitjar, somiar, escapar, emprenyar-se, recordar, despullar-se... per posar tot allò que es important per mi, com intentar ser feliç.

Avui he decidit fer la meva CASA... Avui m’he proposat ser una mica més egoista amb mi mateix i amb els altres.

Entre l’espasa i la paret

2009-02-18T23:41:00.000+01:00

Hi ha situacions en que les persones ens veiem desbordades per situacions en les que ens veiem obligats a prendre decisions. La vida ens presenta situacions en les que hem de decidir per quins camins volem caminar. La decisió és fàcil si l’elecció depèn només d’un mateix però la cosa és complica més quan en la nostra elecció conflueixen diverses parts. En les eleccions individuals, sovint, sospesem els avantatges i els inconvenients de les nostres decisions i ens decantem cap al costat de la balança que pesa més, però ¿que fem si la balança no és mou?

Els sentiments i la raó sovint són contradictoris i ens provoquen conflictes complicats de desentrellar. Els sentiments neixen del costat més irracional de la nostra ment. Són aquells impulsos o aquells desitjos que determinen l’elecció d’escollir unes coses en detriment d’unes altres, és l’essència de la nostra voluntat. La raó, per sort o per desgràcia, és quelcom que posa fre al desig irracional, és sospesar els dos costats de la balança i, en contra de la nostra voluntat, actuar de la manera que socialment pensem que és l’adequada, tenint en compte les conseqüències de les nostres eleccions. Són elements contradictoris que s’oposen i que ens provoquen aquesta inquietud que ens encén les entranyes.

A molts ens agradaria disposar de la capacitat de poder controlar tots aquests aspectes de la vida i solucionar aquests conflictes de la manera més senzilla i evitar passar per aquest mal tràngol. La vida sovint ens demana canvis que, per determinades situacions, no podem realitzar com si no importes rés més que la nostra voluntat. Si ens decantem cap allò que volem per sobre de tota la resta som egoistes... però si no ho fem sovint ens sentim frustrats amb nosaltres mateixos i incapaços de portar les rendes de la nostra pròpia vida, esclaus de la raó.

Sovint ens trobem entre l’espasa i la paret, entre el racional i l’irracional. La vida són decisions que prenem, són camins que escollim: llargs, curts, rectes o plens corbes... amb ponts, viaductes o túnels... són camins de terra, carreteres, vies ràpides, autovies o autopistes, sovint les més ràpides però les més cares. Tota decisió comporta un risc de viure amb la incertesa de no poder saber que hagués passat si haguéssim escollit l’opció contrària. En situacions com aquestes l’única esperança que ens queda és confiar o en nosaltres mateixos o en el no res... esperar que el futur ens doni la cara però no el cul.

Les ferides si piquen, curen

2009-02-02T16:48:00.006+01:00

No sé si és pel destí, si és per la providència, si és perquè per sobre dels núvols hi ha algú o alguna cosa superior a la resta, o si és perquè a l’univers hi ha una colla d’extraterrestres avorrits que, mentre fan unes birres, s’entrenen jugant amb les nostres vides... tan me fa... la qüestió és que la vida tan bon punt ens brinda situacions, coses, moments i persones molt especials com, tan bon punt, sembla que no pari de posar-nos problemes i entrebancs per amargar-nos una mica l’existència. Vivim en una ruleta de la fortuna en constant moviment: a la vida hi ha petits obstacles que sempre podem anar sortejant, amb més o menys èxit, però, de vegades, la vida ens afronta a problemes que, per petits que siguin o ens puguin semblar, arriben ha treure’ns el son, ha alimentar els nostres nervis i no deixar-nos viure plenament.

La vida és bonica però complicada, i de vegades és complicada perquè nosaltres mateixos ens la compliquem encara més. No podrem solucionar els problemes sinó acceptem plenament que existeixen. Suposo que el que plantejo varia en funció de les persones, de les formes de pensar o de les situacions viscudes per cadascú però, pel que sigui, existeixen persones valentes que saben com enfrontar-se a la vida i n’hi ha d’altres, més covardes, que necessiten adonar-se’n de que alguna cosa passa per buscar el remei. Normalment o, per sort, ens n’ adonem amb antelació o desgraciadament no ens n’adonem fins que és massa tard. Com en tot, però, hi ha un terme mig i és que sembla que, en ocasions, siguem incapaços de treure’ns la vena que duem als ulls i que ens impedeix veure la claror, el problema i, conseqüentment, la solució. Ens aquests casos semblem masoquistes, fins que no ens toquen la fibra sensible o les persones que estimem i apreciem no sabem encarar els problemes.

No se si és per culpa de les circumstàncies socials que ens ha tocat viure o si és perquè els humans per naturalesa som tontos, però ens costa dir les coses. Per mi el primer pas per afrontar un problema, o qualsevol situació a la vida, és tenir el valor de reconèixer el que passa, o reconèixer la dificultat que tenim. Si això ja és difícil per un mateix imagina el que pot suposar quan s’ha de fer, per necessitat, davant de persones amb les qui no tens confiança. És tracta de donar un pas, només un... el pas més difícil però el més important, després estic segur que les solucions arriben amb més o menys velocitat, però arriben. Si estem sols cal aprendre ha demanar ajuda, ha saber deixar-nos ajudar i saber confiar en les persones que tenim al costat, tenir la certesa que si estan allí és perquè alguna cosa els empeny ha estar-ho.

A la vida no sempre voler és poder, això ens provoca un sentiment d’impotència i frustració molt gran per no poder demostrar ni saber transmetre tots allò que realment sentim. Aquesta impotència sovint ens anul·la. En el fons, però, -se que es contradictori - continuo pensant que cal creure en les solucions, és l’única manera de fer que aquests temes siguin més suportables. No és tracta de tenir fer en la divinitat, sinó de creure en un mateix i en les pròpies possibilitats, creure en allò que ens empeny a moure’ns i en allò que volem ser. Ja sé que és un discurs molt idealitzat, potser per l’edat o perquè realment estic com una cabra, però sé que si almenys em moc em quedaré tranquil. Al cap i a la fi és el que ens caracteritza a les persones: moure’ns per buscar i per ser allò que volem a la vida... en definitiva, per ser el màxim feliços que puguem, sinó ens moguéssim potser res tindria sentit.

Bé, deixo les filosofades... amb això no pretén ser la moral de ningú, no pretenc donar lliçons de ningun tipus, cadascú és com és i afronta la vida com sap o com pot. M’agrada escoltar les persones i aprendre. Aquesta setmana he après que escriure pot ajudar a posar ordre a les coses que ens envolten i que no comprenem, he après que podem aprendre dels altres i aprendre d’aquelles experiències que, amb el temps, ens poden ajudar a coneix-se’ns tal com som. Aprendre de nosaltres mateixos és un procés, introspectiu i complicat, en el què anem rascant les crostes de les ferides i anem treien la merda que les infecta... quan queden en car viva piquen però, com vaig llegir ahir, “si piquen, curen”.

Un full en blanc

2009-01-30T18:59:00.005+01:00

Perquè un full en blanc pot arribar a imposar tant de respecte?

Aquesta és la pregunta que m’he fet abans de començar a escriure aquestes dues primeres línies. No se si és la buidor del color blanc la què m’imposa aquest respecte, si és la falta d’experiència o si, realment, és que la meu cervell esta tan buit com sembla estar aquesta pàgina que m’he proposat emplenar. Sóc més de paraules que no pas de lletres, almenys és el que sempre he pensat. L’oralitat és una de les parts més primitives i més primàries del procés de socialització dels individus. És l’expressió més directa més senzilla potser, per a mi, el camí més fàcil: no pensar excessivament en el que es vol transmetre sinó dir-ho directament sense filtres. Es tracta de deixar fluir els sentiments tal com venen, de la manera més natural. Però no és tot tan fàcil les persones tendim a pensar massa el que volem dir per por a la reacció dels altres. És difícil intentar descriure sensacions com aquestes i arribar a provocar-ne en la persona que llegeix. De moment em sento incapaç d’ articular amb certa originalitat discursos i reflexions quotidianes, sense caure en els tòpics memorials i diaris. Però no ha de ser tan difícil i és que tot plegat no deixen de ser sensacions, sentiments que bullen per dins, que busquen una via de sortida a través de l’escriptura. Fins que no la trobi continuaré cercant-te amb la mirada, amb la veu o amb les mans per dir-te el que penso, com ho penso i perquè ho sento.

Espero haver despertat alguna cosa en tu... sinó és així, demà serà un altre dia.

Benvinguts

2009-01-22T18:35:00.000+01:00

El mon d’Internet ha suposat, des de mitjans de la dècada dels noranta, una gran plataforma mediàtica que ens ha desbordat d’informació i que, al mateix temps, ha facilitat el naixement d’una eina a través de la qual moltes persones hem deixat de ser invisibles, hem pogut parlar, aprendre, expressar les nostres inquietuds i fer arribar el nostre missatge a una gran quantitat d’usuaris. Aquesta espai neix amb la voluntat de ser un nexe entre persones que viuen la vida, un nexe que pretén unir veus, opinions, pensaments o inquietuds sobre la vida quotidiana. T’animo a que participes en aquest blog, a que diguis la teva i a que aportis el que vulguis... perquè tots escrivim sobre la vida, encara que sigui amb lletra petita.

Benvingut!