Les ferides si piquen, curen

No sé si és pel destí, si és per la providència, si és perquè per sobre dels núvols hi ha algú o alguna cosa superior a la resta, o si és perquè a l’univers hi ha una colla d’extraterrestres avorrits que, mentre fan unes birres, s’entrenen jugant amb les nostres vides... tan me fa... la qüestió és que la vida tan bon punt ens brinda situacions, coses, moments i persones molt especials com, tan bon punt, sembla que no pari de posar-nos problemes i entrebancs per amargar-nos una mica l’existència. Vivim en una ruleta de la fortuna en constant moviment: a la vida hi ha petits obstacles que sempre podem anar sortejant, amb més o menys èxit, però, de vegades, la vida ens afronta a problemes que, per petits que siguin o ens puguin semblar, arriben ha treure’ns el son, ha alimentar els nostres nervis i no deixar-nos viure plenament.

La vida és bonica però complicada, i de vegades és complicada perquè nosaltres mateixos ens la compliquem encara més. No podrem solucionar els problemes sinó acceptem plenament que existeixen. Suposo que el que plantejo varia en funció de les persones, de les formes de pensar o de les situacions viscudes per cadascú però, pel que sigui, existeixen persones valentes que saben com enfrontar-se a la vida i n’hi ha d’altres, més covardes, que necessiten adonar-se’n de que alguna cosa passa per buscar el remei. Normalment o, per sort, ens n’ adonem amb antelació o desgraciadament no ens n’adonem fins que és massa tard. Com en tot, però, hi ha un terme mig i és que sembla que, en ocasions, siguem incapaços de treure’ns la vena que duem als ulls i que ens impedeix veure la claror, el problema i, conseqüentment, la solució. Ens aquests casos semblem masoquistes, fins que no ens toquen la fibra sensible o les persones que estimem i apreciem no sabem encarar els problemes.

No se si és per culpa de les circumstàncies socials que ens ha tocat viure o si és perquè els humans per naturalesa som tontos, però ens costa dir les coses. Per mi el primer pas per afrontar un problema, o qualsevol situació a la vida, és tenir el valor de reconèixer el que passa, o reconèixer la dificultat que tenim. Si això ja és difícil per un mateix imagina el que pot suposar quan s’ha de fer, per necessitat, davant de persones amb les qui no tens confiança. És tracta de donar un pas, només un... el pas més difícil però el més important, després estic segur que les solucions arriben amb més o menys velocitat, però arriben. Si estem sols cal aprendre ha demanar ajuda, ha saber deixar-nos ajudar i saber confiar en les persones que tenim al costat, tenir la certesa que si estan allí és perquè alguna cosa els empeny ha estar-ho.

A la vida no sempre voler és poder, això ens provoca un sentiment d’impotència i frustració molt gran per no poder demostrar ni saber transmetre tots allò que realment sentim. Aquesta impotència sovint ens anul·la. En el fons, però, -se que es contradictori - continuo pensant que cal creure en les solucions, és l’única manera de fer que aquests temes siguin més suportables. No és tracta de tenir fer en la divinitat, sinó de creure en un mateix i en les pròpies possibilitats, creure en allò que ens empeny a moure’ns i en allò que volem ser. Ja sé que és un discurs molt idealitzat, potser per l’edat o perquè realment estic com una cabra, però sé que si almenys em moc em quedaré tranquil. Al cap i a la fi és el que ens caracteritza a les persones: moure’ns per buscar i per ser allò que volem a la vida... en definitiva, per ser el màxim feliços que puguem, sinó ens moguéssim potser res tindria sentit.

Bé, deixo les filosofades... amb això no pretén ser la moral de ningú, no pretenc donar lliçons de ningun tipus, cadascú és com és i afronta la vida com sap o com pot. M’agrada escoltar les persones i aprendre. Aquesta setmana he après que escriure pot ajudar a posar ordre a les coses que ens envolten i que no comprenem, he après que podem aprendre dels altres i aprendre d’aquelles experiències que, amb el temps, ens poden ajudar a coneix-se’ns tal com som. Aprendre de nosaltres mateixos és un procés, introspectiu i complicat, en el què anem rascant les crostes de les ferides i anem treien la merda que les infecta... quan queden en car viva piquen però, com vaig llegir ahir, “si piquen, curen”.