Cremant l’any... tanquem el cicle

Cremem aquells somnis incomplerts, aquells records que maten, aquelles visites intempestives... L’egoisme ens corromps, a tots... és un d’aquelles facultats que tenim totes les persones, algunes més que d’altres. Cremem aquella part del nostre interior que, sovint, no ens deixa viure sense mirar més enllà, per tant cremem el passat i consumim el present. Deixem d’intentar viatjar a la lluna simplement observem-la... seguim transformant petits en grans moments i gaudim-los de veritat.

No tots els finals són feliços encara que ho semblin... però hi ha moments en que si res no pot anar pitjor, no tenim més remei que seguir escalant el camí... fer-nos, de nou, aquelles promeses utòpiques que ens ajuden a tirar a endavant a somriure. Creure en un mateix i, sobretot, en els qui envolten. Aprendre a viure en una realitat pròpia que, sovint, no ens agrada. Aprendre a descobrir i gaudir d’aquells petits moments que només complauen a un mateix: nous amics, moments de solitud, la calor del sol, el blau del cel, les gotes de pluja, prova-ho t’ho recomano.

Diuen que el foc purifica, per tant, cremem el 2009... i aconseguim el combustible que necessitem pel 2010.

Moments del 2009

La primera del 2009 i moltes ganes de viure l'ara i aquí


Petits trajectes entre boirines i somnis


Parar el temps (...impossible)


Fer d'una tonteria un petit moment


Despertar els matins al seu costat


Adeu...


Un final feliç amb un gust amarg


Recordant


Petits grans moments per una autopista


Al mar... al mar


Mirant al meu voltant


De vegades...res pot anar millor


Intentant trobar respostes


Desconnectant la realitat


Bany d'aigua i de sol... si vull puc


Mirem la llunya a Sant Carles de la Ràpita


Cridem ben fort


A tots els que heu passat, passeu i passareu pel meu camí... a tots: que tingueu un any 10!

Fruit del temps

És el que té l’estiu, i sobretot les vacances, que tenim més temps per a tot. Temps per pensar... en aquelles cites que teníem pendents i que acaben sent somnis d’un divendres de setembre. Els qui fem vacances durant aquest mes sabem que sovint el temps no acompanya... és variable. El temps tampoc perdona... o potser si, no crec que sigui tan cruel, però almenys m’agrada pensar que ens acaba posant a tots al nostre lloc... confio en ell. Els temps passa... de vegades massa lent i de vegades massa ràpid... lent per a uns, ràpid per a uns altres. Qui no ha volgut viatjar en el ell? canviar les coses o parar-lo... viure de nou aquella primera nit com si fos l’última o sentir per sempre el tacte d’aquell sentiment.

Vaig somiar que aquells dos entre la multitud érem... però desperta! Tontet, només era un somni. Aixeca el cap i camina, entre la boira... que sempre m’ha agradat i “si cauen quatre gotes”? jejeje doncs millor que millor, és fruit del temps.

Carta a un desconegut

06-08-09

Estimat desconegut,

Aviat farà un any que et vaig enviar la primera carta. Vaig voler que fos una carta senzilla, perquè crec que les coses senzilles en els moments i els llocs més impensables són les més importants. Sí... diguem idealista, romàntic o cursi, el que vulgues, però saps que en un dia de pluja en qualsevol lloc es poden perdre decisions que, per intranscendents que semblin, acaben marcant els camins.

En aquests moments voldria convidar-te a passejar, fer un dels molts trajectes que quedaran en l’imaginari fet per tu. Però m’he de conformar en fer-lo mentre llegeixo la correspondència: “...recordo un mati, la boira em saludava mentre caminava a la resignació quotidiana. Envoltat d’aquell blanc nuclear tenia la sensació d’estar vivint un somni que, com tots, s’acaba esfumant...”.

M’agradaria algun dia agafar-te i reviure el dia en totes les seves fases. L’alba perquè és quan tot neix, el migdia perquè és quan el sol brilla i quan ens sentim millor, la tarda per observar el paisatge secret i la nit perquè és quan afloren a la pell els sentiments, quan no voldria despertar-me i viure somnis sempre, no veure’ls morir... de la nit al dia.

Ets desconegut perquè no se si t’arribaré a conèixer per carta, tampoc se si tu et deixaràs conèixer mai... no ho se... però existim. Espero no resignar-me sempre... Somio i espero que l’ombra d’aquest petit turó que puges no t’entorpeixi la visió perquè, tenint o sense tenir el plaer, no hi ets... i et trobo a faltar.

Salutacions.

Somnis

Ahir vaig somiar amb la boira i em va sorprendre, i és que de petit he tingut fascinació per aquest fenomen meteorològic. Somiava que estava en un lloc molt familiar, amb un bon amic de la ciutat i el cel era blau... molt blau, com aquells dies de vendaval i de forta tramuntana. Un cel blau pur.

Xerràvem, quiets... però no recordo escoltar sons, ni cap conversa només recordo silenci. En un instant indeterminat va aparèixer un banc de boira molt espès i molt blanc. Plantat enmig dels núvols vaig dubtar si moure’m o quedar-me quiet... el cos em demanava quedar-me quiet. Em sentia com si estigues perdut... fins que vaig decidir allargar la mà amb la intenció d’agafar-me algun lloc, potser per saber si estava sol o no. En aquell minúscul instant vaig tenir aquella sensació de vertigen, aquelles pessigolles que tenim per tot el cos quan estem davant d’un precipici i ens fa respecte l’alçada. Una sensació difícil d’explicar que va desaparèixer quan vaig notar un braç, era el meu amic no s’havia mogut. La boira va començar a desaparèixer ràpidament. Breument li vaig reconèixer la cara fins que vaig començar a caminar. Caminar sense un rumb fix en un espai buit, caminar pel cel entre petits flocs de núvol que desapareixien i apareixien fugaçment... en silenci.

La boira és el símbol de l’indeterminat, una etapa de transició entre dues èpoques o estats. Enmig la boira les formes antigues donen pas a noves formes encara no definides. Enmig la boira ens amaguem, amaguem els nostres sentiments. Ens plantem enmig d’ella perquè temem el futur. Quan la boira marxa el futur s’aclareix i dona pas al blau, a les nostres aspiracions, als desitjos, a l’esperança i als plaers de la vida. El blau és el més profund i immaterial dels colors, aquell color en el que perdem la mirada. Un color intens però buit... buits acumulats, buits d’aire... un buit fred però pur.

Lust for Life

Respirar és una acció que les persones realitzem per sobreviure. Les persones de ciutat, per desgràcia, inhalen un aire amb molta menys qualitat en comparació amb altres indrets. Quan els urbanistes decideixen sortir dels caus de la metròpolis i viatjar fins al camp tots noten com l’aire net envaeix els seus pulmons. L’aire de ciutat és irrespirable, ens emboira les entranyes, ens obstrueix tots els sentits i ens impedeix viure amb total plenitud. Tot el dia amb preocupacions estúpides al cap, magnificant aquells problemes que, en el fons, no són tan importants, sent irònics amb la vida i pessimistes amb tot els que ens envolta, sobretot si és dilluns.

Agraeixo les pluges d’aquests últims dies. Potser molts pensen que aquest inusitat agraïment són ganes de tocar els ous i és que sovint les persones solen associar la meteorologia a un estat d’ànim determinat, de fet quasi tothom ho fa i més quan s’acosten les vacances. Però la pluja a la gran ciutat no només fa que les persones estiguin de mala llet perquè han d’anar tot el dia amb el paraigua moll a la mà, la pluja renova la pol·lució de l’aire. La sensació de poder caminar per Barcelona i respirar aire més net em produeix benestar: sentir l’olor de la terra mullada quan passeges pels bosquets de l’Autònoma, sentir la fredor de l’ hivern que no acaba de marxar a les galtes... i totes aquestes coses que fem tots d’amagat emulant a l’ edulcorada Amelie Poulaint.

El cert és que a mi m’agrada: m’agrada per fi poder respirar pur, de nou somriure i anar vivint, pensar en mi i en els altres només en present, no en passat ni en futur. Arribar al fons de tot el nostre abisme és arribar al punt des d’ on començar de nou a escalar-lo. Avui respiro, camino i veig com tot els colors grisos que ha deixat la pluja recuperen el seu color.

Bigues i autòmats

Construir una casa no es gens fàcil. S’ha d’estar ben segur per començar-la a fer. Primer s’ha d’assegurar que el terreny sigui prou ferm, que les tempestes i l’aigua no puguin malmetre el sol dels fonaments. S’ha de vigilar perquè en temps de crisi les bigues són de fusta i la humitat les pot podrir a poc a poc... fins que arriba el dia que, per sorpresa, et cauen al damunt i fan mal, molt de mal.

Ningú pensa que la seva casa pot caure d’un moment a l’altre. En aquestes últimes setmanes em crida l’atenció les moltes noticies que surten per televisió de pobres famílies que, d’un dia per l’altre, han perdut la seva casa per la crisi o pel temps. Ho han perdut tot: la il·lusió, els records, les motivacions... i ningú se’n vol adonar de res, tothom se’n renta les mans. Clar les persones som així, les famílies viuen en pobles remots i el dolor sovint es banalitza i sembla aliè... però existeix. Els empresaris no solen recordar totes aquestes coses a ells, potser, només els importava el moment, els diners, la satisfacció de sentir-se recompensats... però qui sap? quan no es troben respostes la ment humana esdevé cruel. Ells no recorden ni volen recordar que estaven venent una casa en risc, que estaven comercialitzant amb els sentiments d’aquests pobres desgraciats. Fan la seva feina i tanquen la porta, així de fàcil. En temps de crisi aquesta gent sobreviu com pot, desgraciadament els diners són essencials per viure. Tothom els vol i, evidentment, tothom fa el que ha de fer per tenir-los i ser feliç... quan els tens, la resta ja no importa.

Quan la crisi apreta els costa respirar. Miren atònits, incrèduls, impotents, desesperats allò que un dia fou una casa i que ara són ruïnes, records entre trossos de paret. Es pregunten: com tirar endavant? perquè a ells sin mai han fet res de dolent?... ja no confien en ningú, ni tenen esperances... és mouen per instints com autòmats: es desperten, es dutxen, fan el que han de fer, si tenen gana mengen, pixen, caguen i dormen, un dia rere l’altre.

Només els queda el temps i la vida. Dos elements irònics però importants... cridar fins quedar-se sense veu que volen viure la vida i esperar que el temps posi les coses allà on les ha de posar. Ja se sap... les crisis són periòdiques.