Bigues i autòmats

Construir una casa no es gens fàcil. S’ha d’estar ben segur per començar-la a fer. Primer s’ha d’assegurar que el terreny sigui prou ferm, que les tempestes i l’aigua no puguin malmetre el sol dels fonaments. S’ha de vigilar perquè en temps de crisi les bigues són de fusta i la humitat les pot podrir a poc a poc... fins que arriba el dia que, per sorpresa, et cauen al damunt i fan mal, molt de mal.

Ningú pensa que la seva casa pot caure d’un moment a l’altre. En aquestes últimes setmanes em crida l’atenció les moltes noticies que surten per televisió de pobres famílies que, d’un dia per l’altre, han perdut la seva casa per la crisi o pel temps. Ho han perdut tot: la il·lusió, els records, les motivacions... i ningú se’n vol adonar de res, tothom se’n renta les mans. Clar les persones som així, les famílies viuen en pobles remots i el dolor sovint es banalitza i sembla aliè... però existeix. Els empresaris no solen recordar totes aquestes coses a ells, potser, només els importava el moment, els diners, la satisfacció de sentir-se recompensats... però qui sap? quan no es troben respostes la ment humana esdevé cruel. Ells no recorden ni volen recordar que estaven venent una casa en risc, que estaven comercialitzant amb els sentiments d’aquests pobres desgraciats. Fan la seva feina i tanquen la porta, així de fàcil. En temps de crisi aquesta gent sobreviu com pot, desgraciadament els diners són essencials per viure. Tothom els vol i, evidentment, tothom fa el que ha de fer per tenir-los i ser feliç... quan els tens, la resta ja no importa.

Quan la crisi apreta els costa respirar. Miren atònits, incrèduls, impotents, desesperats allò que un dia fou una casa i que ara són ruïnes, records entre trossos de paret. Es pregunten: com tirar endavant? perquè a ells sin mai han fet res de dolent?... ja no confien en ningú, ni tenen esperances... és mouen per instints com autòmats: es desperten, es dutxen, fan el que han de fer, si tenen gana mengen, pixen, caguen i dormen, un dia rere l’altre.

Només els queda el temps i la vida. Dos elements irònics però importants... cridar fins quedar-se sense veu que volen viure la vida i esperar que el temps posi les coses allà on les ha de posar. Ja se sap... les crisis són periòdiques.