Lust for Life

Respirar és una acció que les persones realitzem per sobreviure. Les persones de ciutat, per desgràcia, inhalen un aire amb molta menys qualitat en comparació amb altres indrets. Quan els urbanistes decideixen sortir dels caus de la metròpolis i viatjar fins al camp tots noten com l’aire net envaeix els seus pulmons. L’aire de ciutat és irrespirable, ens emboira les entranyes, ens obstrueix tots els sentits i ens impedeix viure amb total plenitud. Tot el dia amb preocupacions estúpides al cap, magnificant aquells problemes que, en el fons, no són tan importants, sent irònics amb la vida i pessimistes amb tot els que ens envolta, sobretot si és dilluns.

Agraeixo les pluges d’aquests últims dies. Potser molts pensen que aquest inusitat agraïment són ganes de tocar els ous i és que sovint les persones solen associar la meteorologia a un estat d’ànim determinat, de fet quasi tothom ho fa i més quan s’acosten les vacances. Però la pluja a la gran ciutat no només fa que les persones estiguin de mala llet perquè han d’anar tot el dia amb el paraigua moll a la mà, la pluja renova la pol·lució de l’aire. La sensació de poder caminar per Barcelona i respirar aire més net em produeix benestar: sentir l’olor de la terra mullada quan passeges pels bosquets de l’Autònoma, sentir la fredor de l’ hivern que no acaba de marxar a les galtes... i totes aquestes coses que fem tots d’amagat emulant a l’ edulcorada Amelie Poulaint.

El cert és que a mi m’agrada: m’agrada per fi poder respirar pur, de nou somriure i anar vivint, pensar en mi i en els altres només en present, no en passat ni en futur. Arribar al fons de tot el nostre abisme és arribar al punt des d’ on començar de nou a escalar-lo. Avui respiro, camino i veig com tot els colors grisos que ha deixat la pluja recuperen el seu color.