Somnis

Ahir vaig somiar amb la boira i em va sorprendre, i és que de petit he tingut fascinació per aquest fenomen meteorològic. Somiava que estava en un lloc molt familiar, amb un bon amic de la ciutat i el cel era blau... molt blau, com aquells dies de vendaval i de forta tramuntana. Un cel blau pur.

Xerràvem, quiets... però no recordo escoltar sons, ni cap conversa només recordo silenci. En un instant indeterminat va aparèixer un banc de boira molt espès i molt blanc. Plantat enmig dels núvols vaig dubtar si moure’m o quedar-me quiet... el cos em demanava quedar-me quiet. Em sentia com si estigues perdut... fins que vaig decidir allargar la mà amb la intenció d’agafar-me algun lloc, potser per saber si estava sol o no. En aquell minúscul instant vaig tenir aquella sensació de vertigen, aquelles pessigolles que tenim per tot el cos quan estem davant d’un precipici i ens fa respecte l’alçada. Una sensació difícil d’explicar que va desaparèixer quan vaig notar un braç, era el meu amic no s’havia mogut. La boira va començar a desaparèixer ràpidament. Breument li vaig reconèixer la cara fins que vaig començar a caminar. Caminar sense un rumb fix en un espai buit, caminar pel cel entre petits flocs de núvol que desapareixien i apareixien fugaçment... en silenci.

La boira és el símbol de l’indeterminat, una etapa de transició entre dues èpoques o estats. Enmig la boira les formes antigues donen pas a noves formes encara no definides. Enmig la boira ens amaguem, amaguem els nostres sentiments. Ens plantem enmig d’ella perquè temem el futur. Quan la boira marxa el futur s’aclareix i dona pas al blau, a les nostres aspiracions, als desitjos, a l’esperança i als plaers de la vida. El blau és el més profund i immaterial dels colors, aquell color en el que perdem la mirada. Un color intens però buit... buits acumulats, buits d’aire... un buit fred però pur.