Carta a un desconegut

06-08-09

Estimat desconegut,

Aviat farà un any que et vaig enviar la primera carta. Vaig voler que fos una carta senzilla, perquè crec que les coses senzilles en els moments i els llocs més impensables són les més importants. Sí... diguem idealista, romàntic o cursi, el que vulgues, però saps que en un dia de pluja en qualsevol lloc es poden perdre decisions que, per intranscendents que semblin, acaben marcant els camins.

En aquests moments voldria convidar-te a passejar, fer un dels molts trajectes que quedaran en l’imaginari fet per tu. Però m’he de conformar en fer-lo mentre llegeixo la correspondència: “...recordo un mati, la boira em saludava mentre caminava a la resignació quotidiana. Envoltat d’aquell blanc nuclear tenia la sensació d’estar vivint un somni que, com tots, s’acaba esfumant...”.

M’agradaria algun dia agafar-te i reviure el dia en totes les seves fases. L’alba perquè és quan tot neix, el migdia perquè és quan el sol brilla i quan ens sentim millor, la tarda per observar el paisatge secret i la nit perquè és quan afloren a la pell els sentiments, quan no voldria despertar-me i viure somnis sempre, no veure’ls morir... de la nit al dia.

Ets desconegut perquè no se si t’arribaré a conèixer per carta, tampoc se si tu et deixaràs conèixer mai... no ho se... però existim. Espero no resignar-me sempre... Somio i espero que l’ombra d’aquest petit turó que puges no t’entorpeixi la visió perquè, tenint o sense tenir el plaer, no hi ets... i et trobo a faltar.

Salutacions.