Un full en blanc

Perquè un full en blanc pot arribar a imposar tant de respecte?

Aquesta és la pregunta que m’he fet abans de començar a escriure aquestes dues primeres línies. No se si és la buidor del color blanc la què m’imposa aquest respecte, si és la falta d’experiència o si, realment, és que la meu cervell esta tan buit com sembla estar aquesta pàgina que m’he proposat emplenar. Sóc més de paraules que no pas de lletres, almenys és el que sempre he pensat. L’oralitat és una de les parts més primitives i més primàries del procés de socialització dels individus. És l’expressió més directa més senzilla potser, per a mi, el camí més fàcil: no pensar excessivament en el que es vol transmetre sinó dir-ho directament sense filtres. Es tracta de deixar fluir els sentiments tal com venen, de la manera més natural. Però no és tot tan fàcil les persones tendim a pensar massa el que volem dir per por a la reacció dels altres. És difícil intentar descriure sensacions com aquestes i arribar a provocar-ne en la persona que llegeix. De moment em sento incapaç d’ articular amb certa originalitat discursos i reflexions quotidianes, sense caure en els tòpics memorials i diaris. Però no ha de ser tan difícil i és que tot plegat no deixen de ser sensacions, sentiments que bullen per dins, que busquen una via de sortida a través de l’escriptura. Fins que no la trobi continuaré cercant-te amb la mirada, amb la veu o amb les mans per dir-te el que penso, com ho penso i perquè ho sento.

Espero haver despertat alguna cosa en tu... sinó és així, demà serà un altre dia.